Continuant amb el resum, en el que em done de temps de dir abans d’anarme’n a pasar el fi d’any, vull comentar el que té que vore amb l’aspecte econòmic i laboral. L’any va començar de la forma mes desagradable possible, ja que a teniem sobre el cap l’anunci d’un ERE que anava a afectar al 33% del personal, al final 106 persones entre acomiadaments i pre-jubilacions. Va ser una de les experiències mes desagradables que es pot vore, ja que si li toca a un mal, i si lo toca al company del costat també mal. Sense fer mes valoracions, finalment no em va tocar, però va tocar refer-se del colp de perdre cinc companys del propi departament i el terc dels companys.

Darrere d’allò que ja va ser dur, no varem tindre descans, ja que de seguida sigué el terratremol de Japó i en maig el de Lorca, com si fora un preludi del que també anava a vindre després. També anavemm orbervant a nivell econòmic que les coses, tot i no arreglar-se anaven empijorant.

Entre una cosa i altra, traguent faena en menys gent, aplegaren les vacances, i enguany volia tindre una bona terapia de joque, així que vaig decidir anar-me’n de cuiner amb els juniors, ja que volia desconectar treballant amb altra cosa que no tinguera res a vore amb la meua vida normal. Just el dia que se’n anarem, varem posar les eleccions anticipades i la prima de risc va pegar un pet alucinant (aleshores no sabia ni el que era), però vaig desconectar tant, no que em vaig enterar fins dos dies després (objectiu acomplit). 

El campament va ser una de les experiències mes positives d’aquest any, tant per recordar l’ambient del campament, com la convivència amb Salvador, i alguns companys de la directiva del APA amb les seues dones, vaja, per a repetir.

A partir d’ací sem passat el que queda d’any parlant malament d’economía, d’eleccions i prima de riesgos varies, total, una garba.

No tinc ja mes temps, així que, sols vull comentar que m’he posat com objectiu no tornar a parlar de res negatiu de forma gratuïta durant l’any que be, ja que no aporta res, i per contra, un sonriure, missatges d’esperança i l’optimisme és el que ens fa falta.