El passat dia 11 de setembre vaig participar per primera volta a la carrera popular que es celebra a Benaguasil i que està organitzada per la Regidoria d’Esports de l’ Ajuntament de Benaguasil amb la col·laboració del A.C.P.L. Benaguasil, Policia Local i Protecció Civil.

Com jo no soc un gran corredor, i no havia fet mai la distància de 10Km en els meus entrenaments, la veritat, l’unic objectiu que m’havia marcat era simplement el d’acabar i prou. Si dic la veritat, no va ser fins última hora que vaig decidir participar, i va ser sobre tot després de saber que Tonin (si, el de la foto) també participava junt a Francis (per a entrendremos, el de Futuria) i me donaren ánims per a participar ja que era una experència molt xula. 

Jo vaig fer els meus calculs pensant, jo no estic en molta forma, però algo he anat a correr, encara que als meus entrenaments, la meua distància havia segut com a molt 8Km, però vaja, si Tonin acaba i Francis també, jo crec que també podré. Total, que me plante el mateix dia i m’apunte al tall, i ale, amb el dorçal a la ma, me vaig anar a buscar als meus companys de carrera.

Ahí ja me vaig sorprendre del “ambientaço” que havia, era absolutamente espectacular, un fum de gent. Me vaig trobar a amics, con Juan Ma Darijo i José Diaz que se varen alegrar molt de vorem allí i que me donaren molts d’anims. Ah, i ja no parles dels de la falla, menudes máquines (Jesús Real, Paco Fuertes i la mala bèstia de Mario Ferrandis, mare meua!!). Va ser genial.

La meua dona i els nanos varem també vindre a voreu. Després m’he adonat que, encara que jo faig esport, pense que, coses com aquestes, son molt bons exemples per als meus fills.

També vaig aprofitar per a saludar al que estava amb l’ordinador amb el tema dels temps, per que el conec de haver coincidit a classes de guitarra, un bon tio.

En fi, varem començar a correr sense pressa, tenia que administrar i no sabia com reaccionaria jo, encara que molt pronte perderem a Francis i ens quedarem Tonim i jo junts. Jo havia menjat 4 bombons avans d’eixir per si de cas, no volia tindre sopreses, i tot va anar molt be, fins començar a pujar la Montieleta. Jo no havia conseguit pujar-la en els meus entrenaments a soles. Ahí, el pujar amb algú que “administre” com Tonin, va ser clau, encara que jo me sentia be al ritme que pujaven. Me va sorprendre molt vore que, encara no haviem passat ni la primera curva, ja estava passant gent que ja havia pujat i baixat…, qué màquines.

Una volta vaig vore que havia sigut capaç de pujar la Montieleta sabia que acabava la carrera, a pesar de que Tonin me havia advertit de que la pujada de darrera de l’ermita era dura. Eixa la vaig superar encara millor del que pensava. Me va sorprendre també que haguera molt de recorregut de camí de terra i pedres (sobre tot a lo que era la via). La veritat, el recorregut és realment xulo, molt!.

Varem trobar a altres corredors, en concret a un parell de corredors amb un ritme semblant al nostre, amb els quals anarem uns quants kilómetres junts.

Ja al final, va haver un moment que va faltar no res, per a deixar de correr i cotinuar caminant. Va ser a l’ultima pujada, on ja estava prou cansant. A la que vaig alçar la vista i la vaig vore, li vaig dir a Tonin textualment “no puc”, i me va recomanar simplement que baixara el ritme, cosa que feu ell per acompanyar-me, i això ferem. Una volta coronada eixa pujadeta, ja es veia la meta, i ja era simplement deixar-se caure per carrer de la Plaça de Bous. El meu temps es una castanya, 1:03:21, però vaja, ara tinc per davant temps per anar millorant, i buscar els 50 o 55 minuts.

Una de les coses que mes me va sorprendre, no per que pense que no siguerem capaços de fer-ho a Benaguasil, no, si no per que no imaginava que fera falta tant de jaleo, va ser la espectacular organització: varies persones a la inscripció i reparto de dorsals, gent de protecció civil i policia per tot els llocs conflictius, tot el muntatge de control de carrera, tota la logística de reparto de aigua i el detall del final, el gran ambient general i moltes coses mes que segur em deixe. 

Ara, una cosa que me va agradar molt, i que me va fer quedar com un rei, va ser el “Transformer“, je, no veges el que li va agradar a Luismi 😉