Huí trenque el silenci per primera volta, si, per primera volta des de que va faltar mon pare, trenque el meu silenci “bloguero”, de quasi quatre mesos de duració.

La majoría dels que apleguen al meu blog personal, que així es este blog, algo molt personal, ja sabràn que mon pare va dexar-mos la matinada del 4 d’octubre de l’any passat, després d’una curta però molt agressiva enfermetat. Des d’aleshores, havia pensat en dedicar-li un post on parlara de moltes coses, però sobre tot de mon pare, de com el he sentit, de com el he volgut, de com el vull, en fi, de moltes coses, per que no podia continuar amb algo tan personal com este blog com si tal cosa després d’eixe esdeveniment.

Tinc un post mig escrit, però que no aplega a descriure realment tot el que jo vull expresar. No se, és com si no me cabera dins d’un sols post, el dir com m’he sentit, com me sent, com ho he viscut. Supose que aixó me cabrá en mes d’un. Ara el que segur que no me cap amb un sol post, es parlar de mon pare, i supose que eixe és el principal motiu pel qual el post que estava escriguent, no acabava d’arredonir-lo, el tenia embossat sense deixar passar altres posts, i de fet, ja he decidit que no el publicaré, si no que me servirá com a guia per a escriure segurament mes d’un.

Això ho he decidit després de que huí, quan estava a l’oficina a punt d’anarmen, s’han donat un parell de casualitats que m’han fet pensar sobre este tema i sobre els sentiments, en concret, sobre lo dificils que poden ser explicar en paraules els sentiments, i en canvi, a voltes, en un colp de vista, en una foto, pots entendre moltes coses a la vegada.  Aprofitarè pues este posts per a contar un poc este parell de casualitats i parlar de sentiments.

La casualitat ha volgut que un company m’ensenyara una foto d’un altre company disfresat de “Rei Meltxor” pegant-li un bes a la filla d’este, mentres esta l’abraçava, i a més a més, ella no havia conegut a son pare per que anava disfresat. La foto mostra sols dos cares, la del pare disfresat de rei mago, amb la barba i tot blanca, i la filla abraçada. És increible vore com, a pesar de la barba, es veuen els ulls del pare vegent que la filla el abraça i ella li apega la galteta de una forma molt carinyosa, ixos ulls, emocionats del pare que expresen moltes coses resumides en un instant de temps, possiblement tantes que inclús tampoc caberen en este post, almenys no en un.

La foto era sencilla, no massa complicada de composició, algo de llum per darrere, un primer planol dels dos, ara aixó si, la personeta que havia tirat eixa foto (havia sigut la filla del company que he dit primer, no ell) havia tingut la gracia, la sort, la inspiració, o no se que dir, de fotografiar, segurament sens ser conscient, un sentiment, una sensació, un algo que resumía moltes coses, algo que, com jo dic, no es pot explicar sols amb paraules. I és que les paraules solen quedar-se molt curtes per a expersar tot el que sentim, o en fan falta moltes per a que, de forma indirecta, pogam mig aproximar-mos a descriure somerament el que sentim. En canvi, m’ha sorpres com una sola imatge pot expressar tant.

M’he retrasat un bon rato a eixir de treballar, i quan he eixit, la casualitat de nou ha volgut que me trobara amb el company que eixia en la foto, i he aprofitat per a comentar-li que havia vist la foto, i que m’havia agradat molt. Aleshores ell m’ha dit, “quina, esta?”, i me l’ha ensenyat impressa en este cas en paper, i s’hem quedat els dos mirant-la un moment, i supose que els dos hem sentit el mateix conjunt de coses, de sensacions, o no se com dir-ho, i hem alçat la vista, intentant comentar un poc la foto però, mira tu que coses, tampoc hem pogut explicar molt mes d’ella, sols sentiem l’emoció que la foto ens transmitia, l’emoció de vore a un pare que vol a la seua filla de forma quasi irracional, de vore la seua dolçor i de tot el que representa.

Després d’haver vixcut esta experiencia momentanea, este instant, esta xicoteta trobada entre persones, no se com dir-ho, me n’he anat poc a poc cap al cotxe, carregat amb la meua bossa de fer esport i la bossa de treballar, mentres anava analitzant el que havia vist, sentit, intentant comprendre, i ha sigut quan m’he donat compte de lo complicat que és explicar els sentiments, i que moltes vegades sols es poden explicar de forma indirecta o inclús que hi ha que anar diguent, poc a poc, les sensacions que es tenen i a partir d’ahí anar refinant.

En eixe moment, he pensat que no seria capaç d’acabar el post perfecte parlant de mon pare al nivell que jo voldria, i que això faria que mai publicaria res mes. Aleshores ha sigut quan he pensat que això seria molt trist i que no faria aixó, i que el que faria seria “trencar el silenci” i començar a parla de nou, parlant dels meus sentiments, per supost quan m’apetixca també de mon pare (tinc material preparat al post no-publicat), però també de ma mare, per que no?, de la meua dona, dels meus fills, parlant de tot allò que vull, i com altres vegadess, d’allò que me interese, parlant, transmitint, comunicant, expressant, però sobre tot, sobre tot i per damunt de tot, mirant i sentit.