Darrere d’allò que ja va ser dur, no varem tindre descans, ja que de seguida sigué el terratremol de Japó i en maig el de Lorca, com si fora un preludi del que també anava a vindre després. També anavemm orbervant a nivell econòmic que les coses, tot i no arreglar-se anaven empijorant.

Entre una cosa i altra, traguent faena en menys gent, aplegaren les vacances, i enguany volia tindre una bona terapia de joque, així que vaig decidir anar-me’n de cuiner amb els juniors, ja que volia desconectar treballant amb altra cosa que no tinguera res a vore amb la meua vida normal. Just el dia que se’n anarem, varem posar les eleccions anticipades i la prima de risc va pegar un pet alucinant (aleshores no sabia ni el que era), però vaig desconectar tant, no que em vaig enterar fins dos dies després (objectiu acomplit). 

El campament va ser una de les experiències mes positives d’aquest any, tant per recordar l’ambient del campament, com la convivència amb Salvador, i alguns companys de la directiva del APA amb les seues dones, vaja, per a repetir.

A partir d’ací sem passat el que queda d’any parlant malament d’economía, d’eleccions i prima de riesgos varies, total, una garba.

No tinc ja mes temps, així que, sols vull comentar que m’he posat com objectiu no tornar a parlar de res negatiu de forma gratuïta durant l’any que be, ja que no aporta res, i per contra, un sonriure, missatges d’esperança i l’optimisme és el que ens fa falta.

Com que ara mateix em vaig a correr la San Silvestre de València, vaig a escriureu segurament en diferents parts, ja que ara no em donarà molt de temps, però si vull fer l’exercici ja que em vindrà be per a recapitular un poc algunes coses que vull destacar i recordar.

Enguany ha sigut un poc l’any de l’assentament podriem dir d’una afició emergent en mi, el Teatre, ja que he pogut participar en dos actuacions, formant part des de l’any 2010 del grup de teatre de nova creació Grup de Teatre Rialles, del qual estic molt orgullos de formar part. El meu interés pel teatre és relativament recient ja que jo per no pujar a un escenari es que no havia eixit ni als play-backs de la falla (soc faller de la Falla Carrer de Llíria des de fa 20 anys). A l’any 2007, a l’empresa on treballe en va surgir la possibilitat de formar part del nou grup de teatre d’allí, i com jo m’apunte a un bombardeig allí que em vaig clavar.

No va ser fins ben entrat l’any 2009, ja després de faltar mon pare, que varem poder estrenar l’obra en nadal. Despres d’eixa experiència, ja no vaig poder mirar el teatre de la mateixa forma, i va ser qüestió de temps que contactara amb altres persones del poble que ja tenien molta experiencia per a formar part del grup. Des d’aleshores, he participat en un sainet, en un conjunts de monólegs que varem representar dins del marc de les celebracions de la dona, i a una obra còmica que varem representar recienment a l’octubre passat. 

Enguany ha sigut l’any que he continuat amb el Master de Programari Lliure que vaig començar a l’any 2010 a la UOC. He acabat totes les assignatures que me faltaven (ho he pogut fer sense suspendre cap assignatura a 3 assignatures per quatrimestre). Em falta el Treball Final de Master que vaig a fer relacionat a l’empresa, durant el primer semestre del 2012. Està siguent d’allò mes interesant i va significar el parar momentaneament la carrera de Licenciat en Psicologìa que estava fent per “hobby”. Hi ha que tindre en compte que soc Licenciat en Informàtica i quan va apretar mes la crisi, vaig estimar que era millor centrar-me en la rama principal del meu desenvolupament professional i no en res que no fora directament relacionat.

Per supost he continuat portant els bancals de mon pare. Com sabeu va deixar-nos en 2009, i enguany puc considerar que està un poc siguent l’any de consolidació al hora de portar els bancals, organitzar-me millor i eixe tipus de coses. Se que no es trauen molts diners (o cap si contara la meua faena) però pense que es algo que faig mes per apego que per altra cosa.

De moment no tinc mes temps, ja corregiré errors i escriure altra part quan puga.

Entre les diferents aficions que tinc, es troben també la Meteorologia i la Astronomia. El que vull contar no es que estiga relacionat directament, però si té que vore en que requereix d’observació com a la meteorologia i l’astronomia així com un poc de curiositat.

Com tots sabreu, existeix el que podriem anomenar un “gran satèlit” pegant-li voltes a la terra, i no, no estic parlant de la lluna, construit pels humans en diferents fases, i que sempre té astronautes dins. Es tracta de l’Estació Espacil Internacional. Com es pot vore a aquesta web, inclús es pot vore la posició de l’estació en temps real, la qual cosa dona una idea de la velocitat que porta.

És l’ISS, que és com també s’anomena. El que no tot el mon sap és que, vaig certes circunstàncies, l’ISS, és visible des de la terra.

Per a poder-la observar sols hi ha que ser un poc curios, saber quan va a passar, en quina direcció i a quina altura mes o menys (en graus). Aixó es pot vore a la propia web de l’estació, en l’apartat de “pasos visibles“.

En concret, per a la ciutat de València, es pot vore en este enllaç.

També es pot calcular per mig d’aquesta web de la NASA a aquest enllaç i com ya he dit, la posición en temps real, es pot vore a la web de la propia estació.

¿Com sabras que estas vegent l’Estació Espacial?
Hi ha que tindre en compte que, després de la Lluna, quan es visible, es l’element mes visible que existeix. Partint sempre que, es considerará visible quan siga ilumintat pel sol, estant este ocult, es a dir, uns 30 o 40 minuts després de pondres o abans d’amaneixer. La visió que es té de l’estació és la de com si foren les llumns d’un avió, on el que notes es que ixe avió va prou de presa i en canvi no fa gens de soroll. Pensa que, normalment en dos minuts ha creuat tot el cel visible d’on estigues. També hi ha que tindre en compte que el pas de l’ISS sobre l’horitzó deu ser per damunt del 5 graus, ja que a menys altura, les turbulències de la terra no ens permetran vore res.

Val, pot ser no siga gran cosa, però a mi no em deixa de fascinar-me el pensar que eixe aparell està a 400km d’altura, que ha sigut el frut d’anys de tecnologia i inversions milionaries i una bona oportunitat per a explicarlos als nanos que el mon no deu vores igual des d’ahí dalt, que les fronteres dels mapes, no estan pintades quan es mira des d’allí, que hi ha que tindre amplitut de mires i que realment, al mon, som prou insignificants.

La veritat es que anava sense massa espectatives, encara que jo soc de les persones que sempre aprenc algo en qualsevol situació. Però tinc que dir que, encara que tal volta no estic el que es diu aprenent molt, el que si que està aconseguint en mi es concienciar-me en quan a la perillositat dels plaguicides i en general de qualsevol producte que es tire a l’horta, incluit els guanos.

I és que segons ens han anat comentat, la majoria dels productes tenen substàncies que son cancerìgenes, encara que eixes substàncies, si es respecten els plaços de seguretat, desapareixen fins aplegar a nivells que es suposa que no afecten. Però per eixe motiu es molt important per una banda aplicar el plaços de seguretat, i per altra, a l’hora d’aplicar els productes hi ha que ser especialment cuidados, per que una persona pot estar aplicant uns productes durant anys i no pasar-li res, però realment pot ser que acabe afectant-li.

Per altra banda, també està el tema dels guanos que tirem, el principal component dels quals es el Nitrogen (N), responsable de que ara tingam nitrats a l’aigua potable per damunt dels nivells minims establits a la UE. La UE té establit estos valors en 50mg/litre, i l’aigua que tenim al poble té valors majors, per tant no es bona per a veure. Ah, i una cosa que la gent no sap, TAMPOC ES BONA PER A CUINAR!!!!. El nitrats reaccionen en el nostre cos amb un compost organic que es diu amida generant-se altre compost que es diuen nitrosaminas que per lo vist està demostrat que tenen incidència en el desenvolupament de cancers.

Menys mal que per a tot hi ha mes o menys solucio i prevenciò. Per al tema de sulfatar es poden fer molts coses: portar una protecció adequada, utilitzar correctament els productes, tindre en compte els plaços de seguretat, coneixer normativa, formar-se, etc., i per al cas de l’aigua, menys mal que tenim les fonts d’osmosis inversa que s’han instalat i que estan donant servei i que ens evitar poder-la comprar. Per cert, jo sempre agafe la de mineralització mes baixa, i ara, després de saber el que se, en mes motius. 

Temps enrere algú va fer un comentari sobre els casos de cancers, i clar, no tenim mai dades, però després de tindre algo mes d’informació, la veritat, estic especialment sensible. A voltes pense que el cas de mon pare, que ha tirat molts productes, o el de mon tio, podria tindre que vore.

Vos deixe un enllaç que pot ser interesant per a d’algú: Risc dels nitratos

El passat dia 11 de setembre vaig participar per primera volta a la carrera popular que es celebra a Benaguasil i que està organitzada per la Regidoria d’Esports de l’ Ajuntament de Benaguasil amb la col·laboració del A.C.P.L. Benaguasil, Policia Local i Protecció Civil.

Com jo no soc un gran corredor, i no havia fet mai la distància de 10Km en els meus entrenaments, la veritat, l’unic objectiu que m’havia marcat era simplement el d’acabar i prou. Si dic la veritat, no va ser fins última hora que vaig decidir participar, i va ser sobre tot després de saber que Tonin (si, el de la foto) també participava junt a Francis (per a entrendremos, el de Futuria) i me donaren ánims per a participar ja que era una experència molt xula. 

Jo vaig fer els meus calculs pensant, jo no estic en molta forma, però algo he anat a correr, encara que als meus entrenaments, la meua distància havia segut com a molt 8Km, però vaja, si Tonin acaba i Francis també, jo crec que també podré. Total, que me plante el mateix dia i m’apunte al tall, i ale, amb el dorçal a la ma, me vaig anar a buscar als meus companys de carrera.

Ahí ja me vaig sorprendre del “ambientaço” que havia, era absolutamente espectacular, un fum de gent. Me vaig trobar a amics, con Juan Ma Darijo i José Diaz que se varen alegrar molt de vorem allí i que me donaren molts d’anims. Ah, i ja no parles dels de la falla, menudes máquines (Jesús Real, Paco Fuertes i la mala bèstia de Mario Ferrandis, mare meua!!). Va ser genial.

La meua dona i els nanos varem també vindre a voreu. Després m’he adonat que, encara que jo faig esport, pense que, coses com aquestes, son molt bons exemples per als meus fills.

També vaig aprofitar per a saludar al que estava amb l’ordinador amb el tema dels temps, per que el conec de haver coincidit a classes de guitarra, un bon tio.

En fi, varem començar a correr sense pressa, tenia que administrar i no sabia com reaccionaria jo, encara que molt pronte perderem a Francis i ens quedarem Tonim i jo junts. Jo havia menjat 4 bombons avans d’eixir per si de cas, no volia tindre sopreses, i tot va anar molt be, fins començar a pujar la Montieleta. Jo no havia conseguit pujar-la en els meus entrenaments a soles. Ahí, el pujar amb algú que “administre” com Tonin, va ser clau, encara que jo me sentia be al ritme que pujaven. Me va sorprendre molt vore que, encara no haviem passat ni la primera curva, ja estava passant gent que ja havia pujat i baixat…, qué màquines.

Una volta vaig vore que havia sigut capaç de pujar la Montieleta sabia que acabava la carrera, a pesar de que Tonin me havia advertit de que la pujada de darrera de l’ermita era dura. Eixa la vaig superar encara millor del que pensava. Me va sorprendre també que haguera molt de recorregut de camí de terra i pedres (sobre tot a lo que era la via). La veritat, el recorregut és realment xulo, molt!.

Varem trobar a altres corredors, en concret a un parell de corredors amb un ritme semblant al nostre, amb els quals anarem uns quants kilómetres junts.

Ja al final, va haver un moment que va faltar no res, per a deixar de correr i cotinuar caminant. Va ser a l’ultima pujada, on ja estava prou cansant. A la que vaig alçar la vista i la vaig vore, li vaig dir a Tonin textualment “no puc”, i me va recomanar simplement que baixara el ritme, cosa que feu ell per acompanyar-me, i això ferem. Una volta coronada eixa pujadeta, ja es veia la meta, i ja era simplement deixar-se caure per carrer de la Plaça de Bous. El meu temps es una castanya, 1:03:21, però vaja, ara tinc per davant temps per anar millorant, i buscar els 50 o 55 minuts.

Una de les coses que mes me va sorprendre, no per que pense que no siguerem capaços de fer-ho a Benaguasil, no, si no per que no imaginava que fera falta tant de jaleo, va ser la espectacular organització: varies persones a la inscripció i reparto de dorsals, gent de protecció civil i policia per tot els llocs conflictius, tot el muntatge de control de carrera, tota la logística de reparto de aigua i el detall del final, el gran ambient general i moltes coses mes que segur em deixe. 

Ara, una cosa que me va agradar molt, i que me va fer quedar com un rei, va ser el “Transformer“, je, no veges el que li va agradar a Luismi

La majoría dels que apleguen al meu blog personal, que així es este blog, algo molt personal, ja sabràn que mon pare va dexar-mos la matinada del 4 d’octubre de l’any passat, després d’una curta però molt agressiva enfermetat. Des d’aleshores, havia pensat en dedicar-li un post on parlara de moltes coses, però sobre tot de mon pare, de com el he sentit, de com el he volgut, de com el vull, en fi, de moltes coses, per que no podia continuar amb algo tan personal com este blog com si tal cosa després d’eixe esdeveniment.

Tinc un post mig escrit, però que no aplega a descriure realment tot el que jo vull expresar. No se, és com si no me cabera dins d’un sols post, el dir com m’he sentit, com me sent, com ho he viscut. Supose que aixó me cabrá en mes d’un. Ara el que segur que no me cap amb un sol post, es parlar de mon pare, i supose que eixe és el principal motiu pel qual el post que estava escriguent, no acabava d’arredonir-lo, el tenia embossat sense deixar passar altres posts, i de fet, ja he decidit que no el publicaré, si no que me servirá com a guia per a escriure segurament mes d’un.

Això ho he decidit després de que huí, quan estava a l’oficina a punt d’anarmen, s’han donat un parell de casualitats que m’han fet pensar sobre este tema i sobre els sentiments, en concret, sobre lo dificils que poden ser explicar en paraules els sentiments, i en canvi, a voltes, en un colp de vista, en una foto, pots entendre moltes coses a la vegada.  Aprofitarè pues este posts per a contar un poc este parell de casualitats i parlar de sentiments.

La casualitat ha volgut que un company m’ensenyara una foto d’un altre company disfresat de “Rei Meltxor” pegant-li un bes a la filla d’este, mentres esta l’abraçava, i a més a més, ella no havia conegut a son pare per que anava disfresat. La foto mostra sols dos cares, la del pare disfresat de rei mago, amb la barba i tot blanca, i la filla abraçada. És increible vore com, a pesar de la barba, es veuen els ulls del pare vegent que la filla el abraça i ella li apega la galteta de una forma molt carinyosa, ixos ulls, emocionats del pare que expresen moltes coses resumides en un instant de temps, possiblement tantes que inclús tampoc caberen en este post, almenys no en un.

La foto era sencilla, no massa complicada de composició, algo de llum per darrere, un primer planol dels dos, ara aixó si, la personeta que havia tirat eixa foto (havia sigut la filla del company que he dit primer, no ell) havia tingut la gracia, la sort, la inspiració, o no se que dir, de fotografiar, segurament sens ser conscient, un sentiment, una sensació, un algo que resumía moltes coses, algo que, com jo dic, no es pot explicar sols amb paraules. I és que les paraules solen quedar-se molt curtes per a expersar tot el que sentim, o en fan falta moltes per a que, de forma indirecta, pogam mig aproximar-mos a descriure somerament el que sentim. En canvi, m’ha sorpres com una sola imatge pot expressar tant.

M’he retrasat un bon rato a eixir de treballar, i quan he eixit, la casualitat de nou ha volgut que me trobara amb el company que eixia en la foto, i he aprofitat per a comentar-li que havia vist la foto, i que m’havia agradat molt. Aleshores ell m’ha dit, “quina, esta?”, i me l’ha ensenyat impressa en este cas en paper, i s’hem quedat els dos mirant-la un moment, i supose que els dos hem sentit el mateix conjunt de coses, de sensacions, o no se com dir-ho, i hem alçat la vista, intentant comentar un poc la foto però, mira tu que coses, tampoc hem pogut explicar molt mes d’ella, sols sentiem l’emoció que la foto ens transmitia, l’emoció de vore a un pare que vol a la seua filla de forma quasi irracional, de vore la seua dolçor i de tot el que representa.

Després d’haver vixcut esta experiencia momentanea, este instant, esta xicoteta trobada entre persones, no se com dir-ho, me n’he anat poc a poc cap al cotxe, carregat amb la meua bossa de fer esport i la bossa de treballar, mentres anava analitzant el que havia vist, sentit, intentant comprendre, i ha sigut quan m’he donat compte de lo complicat que és explicar els sentiments, i que moltes vegades sols es poden explicar de forma indirecta o inclús que hi ha que anar diguent, poc a poc, les sensacions que es tenen i a partir d’ahí anar refinant.

En eixe moment, he pensat que no seria capaç d’acabar el post perfecte parlant de mon pare al nivell que jo voldria, i que això faria que mai publicaria res mes. Aleshores ha sigut quan he pensat que això seria molt trist i que no faria aixó, i que el que faria seria “trencar el silenci” i començar a parla de nou, parlant dels meus sentiments, per supost quan m’apetixca també de mon pare (tinc material preparat al post no-publicat), però també de ma mare, per que no?, de la meua dona, dels meus fills, parlant de tot allò que vull, i com altres vegadess, d’allò que me interese, parlant, transmitint, comunicant, expressant, però sobre tot, sobre tot i per damunt de tot, mirant i sentit.

Té que ser algo que possiblement m’ho han incultat tal volta ma mare, quan en Setembre em portava a escol.la ja que començava el curs, o mon pare també començava la seua campanya a l’horta, sembrant el cebollí, començant quasi a arreplegar les cartxofes, també comença la campanya de la taronja, a més, a més, també començen les plutges, que poden inclus aplegar a ser molt fortes amb tronades (m’encanten) debut a les anomenades “gotes fredes”.

També escomença la temporada de caça, pràctica que habitualment faig amb mon pare…, siguent una de les coses que mes m’agrada de la tardor, per que és una oportunitat molt bona per estar en contacte amb la natura, ah, i tranquils, que per mi no s’extinguirá ninguna especie, tot el contrari, l’any passat vaig ajudar a repoblar, soltant mes de vint perdius, i sols en vaig cobrar una, així que al contrari del mal que fan les canteres, com las dels “Cabesos”, i construccions de autopistes, jo soc caçador, però no destrueisc la natura, si no que la cuide i sobre tot la conec.

En fi, que este és el moment, després de les vacances, i també ja acabades les festes, de començar de nou, i aprofitant açò, començaré de nou esta campanya amb el meu blog, continuaré mes ven dit, on espere tindre inclús mes continuitat amb els meus “blog posts”, així que una abraçada als pocs, però selectes, que llegiu aquest blog.

Tal volta es per aixó que m’interesa molt tot el que té que vore amb la metereologia, entendre-la, inclús intentar fer alguna previsió. M’he plantejat inclús adquirir una estació meteorològica, però això és altra història que contaré altre dia.

En fi, ahí está la foto d’ahir que vaig tirar durant la tronada que varem poder “disfrutar”, cap a les 16:15 encara que amb algo de pedra, a la caseta del meu amic Diego al terme de Vilamarxant. Que la disfruteu!!