BON ANY NOU 2009 A TOTS

Supose que a ella segurament li pasaria el mateix. És curios, però una de les coses que, sobre estar genial tot, he aprés, i que forma part, tal volta, d’uns dels ingredients per a que siga molt possitiu, és que podem ser uno, pero NO som “siamessos”, de manera que la forma com ho senta o ho vetja ella, ho tindrá que contar ella, jo no puc parlar per ella, no soc ella, som dos maneres, dos punts de vista.

Jo recorde el dia, recorde la forma, recorde que me vaig enredrar molt, el tipic formulisme, no ho tenia clar, la veritat, m’agradaven varies, era.., soc un tio!!, volia provar…, i tant que si proví…, me va engantxar com si es tractara d’una droga, però una droga bona que a diferència de les tradicionals que sols son possitives quan es donen a dosis xicotetes, esta és molt adictiva i és més possitiva quan mes dosis ne prens i que damunt evoluciona sempre a millor en cada presa.

Durant estos 20 anys, ha pasat de tot, moltes fases, molts canvis, moltes cares, moltes coses possitives, però també negatives, moltes facetes, on les coses ens han anat millor, pitjor, de tot, però hem anat aprenent, superant, afrontant, acceptant, disfrutant…, però sobre tot creixent, creixent junts com a persones, en complicitat, en comprensió, quasi diría en adivinació, per que recorde que en alguns moments he pensat “com m’agradaria saber que està pensant en este moment”, cosa que encara no he aconseguit, però se que ho conseguiré, tal volta, algún dia…, mentres tant, vaig coneguent mes coses, mes facetes, i el saber que la probabilitat de coneixer-la al 100% es la mateixa que la que la grafica d’una funció asintótica toque el punt de valor infinit, no me fa amainar en el meu objectiu…

Fa 20 anys encara no coneixia Internet, encara tardaria jo 4 anys a accedir a Internet a la Facultat de Informàtica, i 8 anys mes a tindre internet a casa, i tampoc imaginava que algún dia estaria parlant d’açò, conmemornat d’esta forma eixe escomençament, mes o menys improvisat, mes o menys “per provar”, per vore que és estar amb una xica, abraçar-la, pegar-li un bes, la primera xica.., i fins la data, la ùnica…., si, la ùnica. Posiblement ixa era una qüestió interesant d’abordar…, la única, com saber si es ella?, com saber si es la que tota la vida, la meua curta vida, habia buscat?, per que algo si tenia clar…, la buscava, tota la vida ho havia sabut, no volia estar a soles.., ho tenia clar.

Es curios.., quan eres molt jove, eixa resposta no es mostra, o si es mostra, es mostra molt difuminada, o deus intentar trobar-la de manera indirecta…, però ja fa molts anys que eixa resposta va quedar molt clara, però si que recorde que era algo que me va a obligar segurament a ser mes exigent, a mirar mes coses, a coneixer-la millor, a tindre tal volta mes duptes. Però jo sabia que me volia, ho sabia…, (quina xica anava a eixir en un tio que tenia una Vespino SC de color gris, feta pols, que ja havia heretat de la meua germana, que en les pujadetes me tocava pedalejar i que ens produia que aplegarem els últims a tots el llocs, fins i tot quan els altres igual ja tornaven…, ahí sabia que havia amor.., amor de veritat…, o que almenys no venia en mi per la moto.., aixó si estava clar, jeje)

Ni imaginava eixe matí, com ara de matí com estic escriguent açò, com estaria ara, 20 anys després. Jo sentia parlar a mon pare de coses de 20 anys enrere, i quasi pensava que estava parlant de la prehistòria, i en canvi.., han pasat tan a presa. Entre mig, ens hem casat i tot, quan portavem 11 anys.., però es curios.., internament, quasi recorde com a més important per a mi eixe dia, que de alguna forma, és l’escomençament de tot. Tampoc imaginava ni en que treballaria.., recorde quan vaig acabar la carrera i no tenia faena, estava preocupat, molt estresat. Tampoc imaginava, ni tenia idea que era tindre un fill. Curiosament, recorde, quan inclús ja portavem molts anys, que mosatros es preguntavem, per qué es casava la gent, no ho teniem clar, no enteniem, tenint en compte lo a gust que estavem, com podien ser mes feliços…, no teniem ni idea.

Quan varem pegar el bot i varem decidir casar-se, i formar una familia, i sobre tot formar una familia, és quan finalment hem compres moltes coses, sabem que hem pasat altra “pantalla” en la nostra vida, on la sensació d’evolució, de creiximent ha passat a altre nivell. Hui en dia obviament si tenim resposta a aquella pregunta i no se ella, però crec que vaig fer la millor cosa de la meua vida i la veritat, pense que és dificil que jo puga ser mes feliç.., i molt menys que m’aborrisca un moment, cosa la qual recorde quan era un xiquet, me donava molta por…, per sort, mai m’he tornat a aborrir…, és curios.

Esta nit, a les 20:45 mes o menys, fara 20 anys del començament del caminar al costat d’ella, mes de mitja vida meua que, sobre haver sigut genials els 17 anys anteriors fins jo recorde, quasi els han fet oblidar, on no puc recordar cap moment on no estiga ella, si, ella, eixa que sempre havia tingut clar que volia trobar i que buscava en cada carrer, en cada habitació, en cada bancal, en cada clase…., on finalment la baix trobar…, era qüestió de temps, sabía que la trobaria, sempre ho habia sabut, sempre…

Per cert, hi ha altres cançons que també es poden vore. A més, investigant he vist la web del Padre Jony, on es pot aconseguir mes informació, i es pot vore que es el impulsor d’una fundació que es diu “Provocando la Paz”, en fi, com es pot vore, les coses es poden fer d’altra forma. Apliquem-se el cuento tots, a totes les nostres facetes de la nostra vida.

Altres:

• http://www.youtube.com/watch?v=PZou1NCVEcs&feature=related

Images of Earth from Planetary Spacecraft

La veritat és que quan veus estes coses et dones compte de moltes coses, com per exemple lo xicotets i insignificants que som, de lo vulnerables que som també, de com es possible de que en tant poc de tros, pogam ser capaços de tindre tants conflictes i desigualtats, de lo dificil que és poder ja no anar d’un planeta a altre, que ja és dificil, si no anar inclús a un habitable…, i així i tot, el poc que ens importa destruir el nostre planeta construÏnt de forma indiscriminada, consumint cada volta mes, sense compatiblitzar per a res la natura a la vida diaria.

La veritat, a voltes la gent deuria de vore estes fotos i fer-se unes quantes preguntes, i també de tant en tant, per a refrescar tampoc vindria malament mirar a través d’un telescopi les coses que hi ha allá dalt, així, tal volta, i encara que siga paradògic, pot ser que ajude a pensar per les coses que no fem massa be ací a la Terra i que pot ser podriem canviar entre tots.

El que tinc que fer és organitzar-me millor, ser mes rigurós amb la meua organització, ser mes productiu si cal, però be, ixa deu ser la meua tendència. Això si, els caps de setmana son genials, m’ho pase molt be amb la familia, no puc negar que estic en un moment molt feliç, molt…

Ara tinc que posar-me a estudiar seriosament, ja que tinc dos parcials…, (si, l’altre hobby que tinc d’estudiar la carrera de psicologia). En fi, lo dit, curtet, pero sovintet…

Jo sols volguera saber, com si fora el titol d’aquella peli d’Almodovar de l’any 84, que he fet jo per a mereixer açò?. I es que, vaja, si no varem tindre prou amb la renovació dels convoys del metro i la renovació de les víes, que ens va portar molt retrasos i llevades de trens, ara ens faltava la vaga dels treballadors de FGV!!

I és que clar, per a molta gent que no va en metro, o no li pilla en hora d’anar al treball les aturades matinals, igual no li afecta, però vaja, prou que un dia tingues que agafar un tren determinat per que si que t’afecte. I el tema no és que hi haja vaga o no, que és algo que jo respete profundament, de fet, encara que he tingut algún motiu que altre per a posar alguna reclamació durant el període que ha hagut vaga, no l’he posat pel respecte que tinc als treballadors i per que pense que es té que afavorir que s’exercisca el dret, sino el fet de que la vaga dels collons la portem arrastrant ja quasi tres mesos, i sincerament, JA NO ES ACCEPTABLE, ho sent però no.

Quan hi ha un problema “social” entre l’empresa i els seus empleats, les dos parts deuen de buscar algún punt d’acostament, ja que una part voldrá una cosa, i l’altra tindrá que escoltar i fer plantejaments, i viceversa. Mirant-ho d’altre punt de vista, el que no pot ser és que s’estiga quasi tres mesos de vaga sense cap solució de ninguna de les dos parts. I per que no?, molt senzill, per que aleshores el perjudicat ja en exces és un tercer, es a dir, l’usuari, que dona la casualitat, que és qui paga el servici, tant amb els seus impostos com amb el billet.

On està el llímit?, on?, és que jo m’ho pregunte, de veritat. A mi no em pareix mal que es faja vaga, ja ho he deixat clar, però on està el llimit que un usuari té que suportar, no és excesiu tres mesos? A estes altures, és possible que molts usuaris que amb molt de respecte estàn observant les postures dels treballadors, és possible que igual ja s’ho estiguen plantejant, i el mateix pense també de l’empresa, ja que deuria d’haver sigut capaç de resoldre el tema.

A esta altura, no hem queda clar si la culpa és clarament dels dos o no, uns per no saber resoldre, i altres tal volta per no saber demanar, o inclús saber si té sentit el que demanen, mentres que el usuaris ací estem, pagant el pato dia si i altre també, igual deuriem també d’inclouremos també a les reunions, per a que escolten la nostra postura, ja que som els tercers actors en conflicte…

Sabeu que vos dic?, el que vos día al principi, al menys de moment, A LA MERDA!!!, així, amb totes les lletres, estic fart. Hui, per enèssima volta, he tingut que tornar a casa a pel cotxe, ja que de nou la aturada afectava al semidirecte que jo tenia que agafar. Ja no hem val que estiga tota la informació de la vaga publicada en la web, en cartells, on vullga, estic fart, cansat, no puc més. De veritat, es absurde, és un servici sense el nivell de servici que deuria de tindre, i els usuaris que estem temps utilitzan-ho ja patim i hem patit moltes coses en temps, digam, “ordinaris” com per a suportar ara coses damunt induïdes com una vaga. I ni parle de altres coses que també hem patit els usuaris, per que no venen a cas, ni de lo interesant que seria tindre doble via a tota la Linea 1 per exemple i que no crec que tingam en molts anys, però en fi.

Així que, crec que, de moment, vaig a agafar de nou el cotxe, així que, gracies a uns i a altres, contaminaré més, hem gastaré algo més de diners, tal volta hem pinyaré un dia i escamparè la dentadura pel capot del cotxe, i qui sap si tindré de nou embosos a la CV-35, que percert, el tema de la CV-35 també donaría per a altre post, pero vaja, millor pase, que me van a dir que soc un agonies (molaria que el circuit l’hagueren fet a la CV-35 així l’haguerem tingut en 9 mesos, i hem podria pujar pels pianos de les rotondes quan vaig a comprar amb la meua dona o a treballar i no en quasi tres anys o més que va a costar al final). Paciència, i per a qui haja aplegat fins ací, disculpes pel meu rebot matutí, però és que si no ho conte rebente!!

1) Quan fages una cagada, difumina i reparteix la culpa entre tots, encara que la responsabilitat siga teua: és una de les principals coses que un mal company i mal professional té que fer. Hi ha que tindre en compte la premisa de que tu mai la cagues, la caguen els demés, i si la cagues tu, hi ha que repartir la merda per a tots, tot per a no assumir la responsabilitat.

2) Si hi ha que depurar més encara la responsabilitat, la culpa es de l’altre: seguint en el cas d’avans, com la culpa no será mai teua, si et demanen que depures, sempre dirás, que la culpa es de l’altre, encara que el plantejament siga absolutament absurde.

3) Tu eres el puto amo, el que mes sap, el “number one”: siga el que siga la grandaria i la importància de la cagada, aixó no ho oblides, la qual cosa redunda sobre els dos punts anteriors. Açò ho dic per que ni se t’ocurrisca pensar que la culpa no és del demés.

4) Sigues proactiu en divulgar la teua NO culpa en la cagada i si pot ser implicant a l’altre: posant inclúes exemples que l’incriminen, inventades o no, i fent referències a que l’altre no té ni puta idea, que tindrá que anar a aprendre i coses similars, encara que sàpigues que es 20 vegades millor que tú. La imatge és important, i ja saps, calúmnia que algo queda.

Estes són les coses que se m’han ocurrit sobre este tema. La veritat, no se si he descrit un mal company o un autèntic fill de puta, pero vaja, no deixa de ser la reflexió, al menys, del que NO hi ha que fer…, s’entenia ja des del principi, no?

No se, per si te val, jo te diria que tingueres en compte les seguents reflexions, per si te valen:

1) Tio, si tu fas alguna cosa d’estes, si et dones per al.ludit, per favor, reflexiona i no ho fages…., on está si no el límit d’escomençar inclús a ser una mala persona?

2) A vore, si tu complixes sistemàticament els punts de dalt, i un dia d’estos et rebenten la cara, tio, al menys no poses cara de sorpresa, tu que esperaves?

3) A la vida hi ha més dies que llonganises, temps suficient per arreplegar el frut del que es sembra, no et quede cap dupte d’aixó, està clar?.

4) Dormir be es molt important, rejuveneix la pell i te fará viure molt millor. El no complir cap dels punts de dalt està directament relacionat amb la capacitat per a dormir (o deuria d’estar-ho).

I en fi, no deixa de ser una reflexió en veu alta, que igual a d’algú li pot servir i a altres…, ni sabrán de que collons estic parlant…, però ahí queda, ale!

Hui sense anar mes llunt, n’hem viscut una èpica, d’una duració de unes dos horetes. Com altres vegades, quan faig tart al de les 8:47, he anat per agafar el semidirecte de les 8:01. Ja m’he mosquejat quan sentia els pitos de la policia local que estava dirigint el tràfic per que les barreres estaven baixades del pas nivell (ahí ja deuria d’haver-me donat compte del tema i haver-me pirat a per el cotxe), però no he fet massa cas.

Quan he fitxat, m’ha mosquejat la quantitat de gent inusual, típica d’acumulació de retards, però he pensat que igual tot lo mon volia agafar el semidirecte. Quan he anat a retrovar-me amb el meu company de viatge Ernesto, com cada matí que agafe el semidirecte, m’he adonat que els semàfors tampoc teniem llum, i clar, ahí és quan ja he pensat que hui podia ser un d’eixos dies que tindria algún problemeta per anar a treballar.

La gent no estava massa calenteta, sobre tot per que encara no feia massa rato, ni tampoc massa fret, i respecte al horari del semidirecte, tampoc era massa retard. Després m’he enterat que hi havia gent des de les 7:15 que no havia pogut pujar al tren pel mateix problema.

De repent la llum dels semàfors es posa en roig, la qual cosa significa que l’energia elèctrica s’ha reestablert. Al poc, la llum del tren, uns 10 o 12 minuts sobre el horari del semidirecte. L’aposta en estos casos que solem fer els que estem a l’andana és si encara serà semidirecte o si l’haurán transformat “al vol” en un “normal”. A mi em beneficia que siga “normal”, i si, hui la sort m’ha beneficiat o això creia jo…

Hem pujat tota la colla que estavem, que ja sols nosaltres, debut als retards acumulats, hem reblit el tren fins no poder sentar-se algunes persones, i aixó ja sols en benaguasil 2n, i hem començat la marxa. Quan estaven a 100 metres de Benaguasil 1er, de sobte es para el tren, pero amb una frenada que ni Fernando Alonso en la primera curva de Montmelo junt a Felipe Massa en el campionat passat, i es para totalment.

Quan ja estavem un rato parats, i ningú sense dir-mos res, s’en va la llum i ens quedem a fosques dins i pense com l’acudit aquell “ara si que hem aplegat“. Entre la gent hi havia de tot, gent que es ria, i gent que estava supercalenteta. Una dona, en concret s’ha posat a pegar canya a tota pastilla sobre el servici i tal. Segurament igual esta dona no ha posat mai una reclamació però ahí estava pegant canya i com si tinguera la culpa el pobre revisor o el conductor. Jo soc de l’opinió que les paraules no valen per a res, hi ha que escriure i registrar i posar reclamacions, si no tot el que es diu es pert i pareix que el servici no tinga mai cap problema cosa que no seria certa. La mala sort l’ha tingut un dels pocs passatgers habituals de tots els dies que casualment treballa a FGV que justet li ha parat la dona davant…, pobre, sense poder dir res, s’ho ha tragat tot.

Total, finalment ha vingut altre tren, ens ha engantxat sense que apenes ens donarem compte, i ens ha portat fins a Benaguasil 1er, on ens han dit que teniem que baixar i canviar de tren, cosa que hem fet a tota pastilla, ja que també la resta de gent que estava a l’andana de l’altra banda, també venia volant. Hem eixit tota la gent per una única porta (no se si ja seríem 150 persones o per ahí, no se) i ens hem anant acomodant al nou tren.

He pensat, ja está, ara es normalitzará tot, i aplegarem en 25 minuts. No!!!, no ha sigut així, ja que el tren avariat, l’estavem remolcant nosaltres, a la qual cosa si li sumes el sobre pes de la quantitat de gent que anavem, feia que el tren anara molt mes lent de lo normal.

Aixó eren sobre les 9:15 mes o menys, i no ha sigut fins les 9:55 que no he pogut baixar a la meua parada habitual, es a dir, hora i mitja de retard, dos hores després d’haver eixit.

I esta ha sigut l’aventura de hui, si be tinc que dir, que no es habitual retards tan catastròfics i que aparentment, ha sigut degut a un problema al transformador que hi ha a Benaguasil 1er (quan hem pasat estaven els de Iberdrola per allí que haurien acabat d’arreglar el problema).

Sincerament, este tipus de problemes no em molesten tant, ja que son avaries que pareixen de causa major (faltaria vore si esta averia es per culpa d’una falta de mantenimient preventiu correcte o no). A mi em molesten prou mes els incompliment d’horaris o supresió de trens sense cap avís, i també tinc que dir, que no m’ha agradat massa que no ens donarem cap explicació, siguent que, els principals afectats som els usuaris. També és cert que els empleats, conductor i revisor, també es posen prou nerviosets en estes situacions, per que també hi ha gent que els pega canya a ells injustificàdament al meu entendre.

En fi, demá més, a vore si tenim més sort, i podem disfrutar d’un servici totalment normal…, es a dir, amb un retard de com a màxim 5 minuts…

Tinc algunes idees, que aniré contant en altres posts, sobre les coses que crec que pasarán, en grans linies durant este any, però de moment, tot i que la cojuntura econòmica no pinta be, de moment pinta be: els reixos han vingut carregats (m’han deixat un baix, me caguent tot, em dec d’haver portat prou be!! ) i he disfrutat molt amb la familia.

Si faig balanç del que m’enrecorde, destacarè, que en el 2007 ha sigut:

• l’any que hem muntat la perruqueria d’homens la meua Estil Masculi Eva dona i jo,
• també l’any que he tornat a suspendre Historia de la Psicologia (soc lo pijtjor, es l’unica que me queda de primer),
• l’any que he tornat a classes de guitarra amb Toni, el meu mestre de guitarra, al qual li envie un fort abraç!!, després de estar un any sense poder anar per que estava amb la faena de la perruqueria els caps de setmana,
• l’any de la 10ª edició de la Benaguasil Party, cosa de la qual hem sent molt orgullos, sobre tot per que ahí he conegut a una gent que m’ha demostrat per activa i per pasiva que valen realment la pena i que, sols per aixó, ja han justificat tot el que hem fet durant anys,
• l’any que volia deixar de tindre càrrec a la falla, per que era el contador 10 anys i he acabat siguent el tresorer (caguent tot!!!, no aprenc),
• l’any que he pensat en la associació de Linux en la que estic podria tindre altra oportunitat, i he acabat formant part de la junta directiva de Valux com a President, tenint tot l’any per davant per a fer coses,
• l’any que he continuat més seriosament amb el meu blog sobre programari lliure Open Free Blog, ah, i també aquest blog personal, que se m’oblidava…
• l’any que he agafat els constipat mes gran de la meua vida,
• l’any que m’ho he passat molt be amb mon pare caçant a la guatla i que m’ha anat pitjor a la perdiu (vaig trencar l’escopeta…, caguent tot…),
• l’any que hem vist de prop com gent molt jove ens ha deixat massa pronte, tastant de molt a prop el dolor que aixó produeix,
• l’any que no m’he cuidat massa, he estic rascant els 90 kilos i més coses que segur que m’oblidaré, i que tal volta afegire a altres posts…

Espere que el 2008 siga l’any on hem cuide mes, faja mes esport, puga seguir anant a caçar amb mon pare, puga continuar amb els projectes que he escomençat, com la continuitat de Valux, el meu blog sobre programari lliure, i altres blogs que amb els que estic treballant sobre xarxes socials i també mons virtuals com Second Life, també l’any que escomence a tocar el baix que m’han portat els reis, que fem altra edició de la party, seguint disfrutant de la familia i tota la gent amb la que tinc relació, i també fent altres iniciatives que anire contant.