Huí trenque el silenci per primera volta, si, per primera volta des de que va faltar mon pare, trenque el meu silenci “bloguero”, de quasi quatre mesos de duració.

La majoría dels que apleguen al meu blog personal, que així es este blog, algo molt personal, ja sabràn que mon pare va dexar-mos la matinada del 4 d’octubre de l’any passat, després d’una curta però molt agressiva enfermetat. Des d’aleshores, havia pensat en dedicar-li un post on parlara de moltes coses, però sobre tot de mon pare, de com el he sentit, de com el he volgut, de com el vull, en fi, de moltes coses, per que no podia continuar amb algo tan personal com este blog com si tal cosa després d’eixe esdeveniment.

Tinc un post mig escrit, però que no aplega a descriure realment tot el que jo vull expresar. No se, és com si no me cabera dins d’un sols post, el dir com m’he sentit, com me sent, com ho he viscut. Supose que aixó me cabrá en mes d’un. Ara el que segur que no me cap amb un sol post, es parlar de mon pare, i supose que eixe és el principal motiu pel qual el post que estava escriguent, no acabava d’arredonir-lo, el tenia embossat sense deixar passar altres posts, i de fet, ja he decidit que no el publicaré, si no que me servirá com a guia per a escriure segurament mes d’un.

Això ho he decidit després de que huí, quan estava a l’oficina a punt d’anarmen, s’han donat un parell de casualitats que m’han fet pensar sobre este tema i sobre els sentiments, en concret, sobre lo dificils que poden ser explicar en paraules els sentiments, i en canvi, a voltes, en un colp de vista, en una foto, pots entendre moltes coses a la vegada.  Aprofitarè pues este posts per a contar un poc este parell de casualitats i parlar de sentiments.

La casualitat ha volgut que un company m’ensenyara una foto d’un altre company disfresat de “Rei Meltxor” pegant-li un bes a la filla d’este, mentres esta l’abraçava, i a més a més, ella no havia conegut a son pare per que anava disfresat. La foto mostra sols dos cares, la del pare disfresat de rei mago, amb la barba i tot blanca, i la filla abraçada. És increible vore com, a pesar de la barba, es veuen els ulls del pare vegent que la filla el abraça i ella li apega la galteta de una forma molt carinyosa, ixos ulls, emocionats del pare que expresen moltes coses resumides en un instant de temps, possiblement tantes que inclús tampoc caberen en este post, almenys no en un.

La foto era sencilla, no massa complicada de composició, algo de llum per darrere, un primer planol dels dos, ara aixó si, la personeta que havia tirat eixa foto (havia sigut la filla del company que he dit primer, no ell) havia tingut la gracia, la sort, la inspiració, o no se que dir, de fotografiar, segurament sens ser conscient, un sentiment, una sensació, un algo que resumía moltes coses, algo que, com jo dic, no es pot explicar sols amb paraules. I és que les paraules solen quedar-se molt curtes per a expersar tot el que sentim, o en fan falta moltes per a que, de forma indirecta, pogam mig aproximar-mos a descriure somerament el que sentim. En canvi, m’ha sorpres com una sola imatge pot expressar tant.

M’he retrasat un bon rato a eixir de treballar, i quan he eixit, la casualitat de nou ha volgut que me trobara amb el company que eixia en la foto, i he aprofitat per a comentar-li que havia vist la foto, i que m’havia agradat molt. Aleshores ell m’ha dit, “quina, esta?”, i me l’ha ensenyat impressa en este cas en paper, i s’hem quedat els dos mirant-la un moment, i supose que els dos hem sentit el mateix conjunt de coses, de sensacions, o no se com dir-ho, i hem alçat la vista, intentant comentar un poc la foto però, mira tu que coses, tampoc hem pogut explicar molt mes d’ella, sols sentiem l’emoció que la foto ens transmitia, l’emoció de vore a un pare que vol a la seua filla de forma quasi irracional, de vore la seua dolçor i de tot el que representa.

Després d’haver vixcut esta experiencia momentanea, este instant, esta xicoteta trobada entre persones, no se com dir-ho, me n’he anat poc a poc cap al cotxe, carregat amb la meua bossa de fer esport i la bossa de treballar, mentres anava analitzant el que havia vist, sentit, intentant comprendre, i ha sigut quan m’he donat compte de lo complicat que és explicar els sentiments, i que moltes vegades sols es poden explicar de forma indirecta o inclús que hi ha que anar diguent, poc a poc, les sensacions que es tenen i a partir d’ahí anar refinant.

En eixe moment, he pensat que no seria capaç d’acabar el post perfecte parlant de mon pare al nivell que jo voldria, i que això faria que mai publicaria res mes. Aleshores ha sigut quan he pensat que això seria molt trist i que no faria aixó, i que el que faria seria “trencar el silenci” i començar a parla de nou, parlant dels meus sentiments, per supost quan m’apetixca també de mon pare (tinc material preparat al post no-publicat), però també de ma mare, per que no?, de la meua dona, dels meus fills, parlant de tot allò que vull, i com altres vegadess, d’allò que me interese, parlant, transmitint, comunicant, expressant, però sobre tot, sobre tot i per damunt de tot, mirant i sentit.

A pesar de la situació personal actual (tinc a mon pare malalt) la veritat, hi ha algo que no puc evitar mai, i es que m’encanta la tardor, ja que es un moment que comencen moltes coses que a mi m’agraden, encara que algú pot ser no li agrade massa.

Té que ser algo que possiblement m’ho han incultat tal volta ma mare, quan en Setembre em portava a escol.la ja que començava el curs, o mon pare també començava la seua campanya a l’horta, sembrant el cebollí, començant quasi a arreplegar les cartxofes, també comença la campanya de la taronja, a més, a més, també començen les plutges, que poden inclus aplegar a ser molt fortes amb tronades (m’encanten) debut a les anomenades “gotes fredes”.

També escomença la temporada de caça, pràctica que habitualment faig amb mon pare…, siguent una de les coses que mes m’agrada de la tardor, per que és una oportunitat molt bona per estar en contacte amb la natura, ah, i tranquils, que per mi no s’extinguirá ninguna especie, tot el contrari, l’any passat vaig ajudar a repoblar, soltant mes de vint perdius, i sols en vaig cobrar una, així que al contrari del mal que fan les canteres, com las dels “Cabesos”, i construccions de autopistes, jo soc caçador, però no destrueisc la natura, si no que la cuide i sobre tot la conec.

En fi, que este és el moment, després de les vacances, i també ja acabades les festes, de començar de nou, i aprofitant açò, començaré de nou esta campanya amb el meu blog, continuaré mes ven dit, on espere tindre inclús mes continuitat amb els meus “blog posts”, així que una abraçada als pocs, però selectes, que llegiu aquest blog.

L’altre día vaig anar a pegar una volta pel MediaMarkt, i com sempre vaig estar mirant totes les cosetes que a mi m’agraden, ja es podeu imaginar, ordinadors portatils, fixes, temes de jocs de simuladors, carreres, avions, dipositius tipo media centers, en fi, este tipus de coses, en fi, sobre tot la segona planta, que es la que mes me interesa. Al eixir, de repent vaig vore una imatge, que vaig pensar, “açò es digne de fer-li una foto, per que me va pareixer curiosa”, i en fi, la vaig fer…, i ací está. No es molt bona, está feca des de’l movil, pero la idea de la foto es veu, no?, que cadascú interprete el que vullga…, el Nou Mestalla…, inacabat, i sense massa pasta per acabar-lo, la pseudo Dama d’Elx que sempre he pensat que ha costat prou pasta i molt de temps de faena, total, per al resultat que dona… (vale, m’agrada el color blau eixe.., la veritat) i tot tret i enmarcat, en el marc que de forma casual proporcionen les grans ventalles del MediaMarkt, simbol del consumisme per excelencia…

Es algo que no puc evitar-ho, però es així. No aplegue a comprendre el per qué, si es per simplement m’agradava la belleça d’una tronada acostant-se, de l’època en que jo anava molt a l’horta amb mon pare, o si era per que el dia que plovia no treballava a l’horta i eixe dia descansava, o si es simplement vore com golpeja cada gota a terra i s’escampa formant onetes, o si son les diverses aulors que es poden percebre, si es el sonit ritmic contra cristalls o el sostre, no se, però lo ven cert és que m’encanta que ploga, de qualsevol de les maneres possibles.

Tal volta es per aixó que m’interesa molt tot el que té que vore amb la metereologia, entendre-la, inclús intentar fer alguna previsió. M’he plantejat inclús adquirir una estació meteorològica, però això és altra història que contaré altre dia.

En fi, ahí está la foto d’ahir que vaig tirar durant la tronada que varem poder “disfrutar”, cap a les 16:15 encara que amb algo de pedra, a la caseta del meu amic Diego al terme de Vilamarxant. Que la disfruteu!!

Sospitava que erem molts els usuaris de qualsevol tipus de xarxa social, pero d’ahí a pensar que erem 13 milions d’espanyols hi ha algo de tros. Hi ha un artícle anomenat “DATOS DE 2008 | Tuenti, Facebook y Fotolog, los reyes
Hay ya más de 13 millones de usuarios de redes sociales en España” que si que ho explica (Font “El Mundo”).

Casualment fa unes setmanes hem creat un grup a Facebook de Benaguasil, on ens hem trobat ja mes d’un centenar de Benaguasilers, així que no deixes de pasar-te per allí i subscriure’t.

A voltes estos posts pareixen trivials i per a molta gent supose que així els enten, però no es pot començar un any nou i tindre un blog sense felicitar l’any a qualsevol que estos dies es pase per ací, siguen molts o pocs, així que:

BON ANY NOU 2009 A TOTS

Un xicotet post per a desitjar a tot lo mon que pase un molt Bon Nadal i que es puga pasar estes dates amb la familia i la gent que es vol. BON NADAL per a tots.

I és que escric molt menys del que volguera. Tindré que escriure menys tros i mes sovint, per que trobar un momentet per a escriure no és fàcil, i per altre lloc, és una necessitat per a mi. Tal volta porte massa coses, igual és això, però ja he fet tria de les que puc prescindir.

El que tinc que fer és organitzar-me millor, ser mes rigurós amb la meua organització, ser mes productiu si cal, però be, ixa deu ser la meua tendència. Això si, els caps de setmana son genials, m’ho pase molt be amb la familia, no puc negar que estic en un moment molt feliç, molt…

Ara tinc que posar-me a estudiar seriosament, ja que tinc dos parcials…, (si, l’altre hobby que tinc d’estudiar la carrera de psicologia). En fi, lo dit, curtet, pero sovintet…

Si, així mes o menys ho sent jo: els nanos ja van a escol.la, els mestres amb les seues vacacions eternes també, hem mini-saboretjat algo els reixos, ja quasi ens hem recuperat de les conseqüencies de les fartaes i irremediablement, hem tingut que agafar els nostre benvolgut “trenet” que hui, ha sigut…, puntual!!!

Tinc algunes idees, que aniré contant en altres posts, sobre les coses que crec que pasarán, en grans linies durant este any, però de moment, tot i que la cojuntura econòmica no pinta be, de moment pinta be: els reixos han vingut carregats (m’han deixat un baix, me caguent tot, em dec d’haver portat prou be!! ) i he disfrutat molt amb la familia.

Llegir mes »

Sempre he tingut ganes tindre un blog personal i mai he trobat ni el motiu ni l’ocasió adequada. Estos dies he recuperat l’escriptura a un blog temàic meu sobre FOSS y Software Lliure, i he pensat que tanbé podria tindre un blog amb temática més local on poguera parlar de Benaguasil, de les coses que m’agraden a nivell personal, de les coses de la nostra comarca i en general de qualsevol cosa que me vinguera en gana.

En fi, esta es la meua proposta que escomence hui amb l’esperança de que almenys em valga per a mi, i que tal volta, però sols tal volta, també li puga valdre per algú més.