Huí trenque el silenci per primera volta, si, per primera volta des de que va faltar mon pare, trenque el meu silenci “bloguero”, de quasi quatre mesos de duració.

La majoría dels que apleguen al meu blog personal, que així es este blog, algo molt personal, ja sabràn que mon pare va dexar-mos la matinada del 4 d’octubre de l’any passat, després d’una curta però molt agressiva enfermetat. Des d’aleshores, havia pensat en dedicar-li un post on parlara de moltes coses, però sobre tot de mon pare, de com el he sentit, de com el he volgut, de com el vull, en fi, de moltes coses, per que no podia continuar amb algo tan personal com este blog com si tal cosa després d’eixe esdeveniment.

Tinc un post mig escrit, però que no aplega a descriure realment tot el que jo vull expresar. No se, és com si no me cabera dins d’un sols post, el dir com m’he sentit, com me sent, com ho he viscut. Supose que aixó me cabrá en mes d’un. Ara el que segur que no me cap amb un sol post, es parlar de mon pare, i supose que eixe és el principal motiu pel qual el post que estava escriguent, no acabava d’arredonir-lo, el tenia embossat sense deixar passar altres posts, i de fet, ja he decidit que no el publicaré, si no que me servirá com a guia per a escriure segurament mes d’un.

Això ho he decidit després de que huí, quan estava a l’oficina a punt d’anarmen, s’han donat un parell de casualitats que m’han fet pensar sobre este tema i sobre els sentiments, en concret, sobre lo dificils que poden ser explicar en paraules els sentiments, i en canvi, a voltes, en un colp de vista, en una foto, pots entendre moltes coses a la vegada.  Aprofitarè pues este posts per a contar un poc este parell de casualitats i parlar de sentiments.

La casualitat ha volgut que un company m’ensenyara una foto d’un altre company disfresat de “Rei Meltxor” pegant-li un bes a la filla d’este, mentres esta l’abraçava, i a més a més, ella no havia conegut a son pare per que anava disfresat. La foto mostra sols dos cares, la del pare disfresat de rei mago, amb la barba i tot blanca, i la filla abraçada. És increible vore com, a pesar de la barba, es veuen els ulls del pare vegent que la filla el abraça i ella li apega la galteta de una forma molt carinyosa, ixos ulls, emocionats del pare que expresen moltes coses resumides en un instant de temps, possiblement tantes que inclús tampoc caberen en este post, almenys no en un.

La foto era sencilla, no massa complicada de composició, algo de llum per darrere, un primer planol dels dos, ara aixó si, la personeta que havia tirat eixa foto (havia sigut la filla del company que he dit primer, no ell) havia tingut la gracia, la sort, la inspiració, o no se que dir, de fotografiar, segurament sens ser conscient, un sentiment, una sensació, un algo que resumía moltes coses, algo que, com jo dic, no es pot explicar sols amb paraules. I és que les paraules solen quedar-se molt curtes per a expersar tot el que sentim, o en fan falta moltes per a que, de forma indirecta, pogam mig aproximar-mos a descriure somerament el que sentim. En canvi, m’ha sorpres com una sola imatge pot expressar tant.

M’he retrasat un bon rato a eixir de treballar, i quan he eixit, la casualitat de nou ha volgut que me trobara amb el company que eixia en la foto, i he aprofitat per a comentar-li que havia vist la foto, i que m’havia agradat molt. Aleshores ell m’ha dit, “quina, esta?”, i me l’ha ensenyat impressa en este cas en paper, i s’hem quedat els dos mirant-la un moment, i supose que els dos hem sentit el mateix conjunt de coses, de sensacions, o no se com dir-ho, i hem alçat la vista, intentant comentar un poc la foto però, mira tu que coses, tampoc hem pogut explicar molt mes d’ella, sols sentiem l’emoció que la foto ens transmitia, l’emoció de vore a un pare que vol a la seua filla de forma quasi irracional, de vore la seua dolçor i de tot el que representa.

Després d’haver vixcut esta experiencia momentanea, este instant, esta xicoteta trobada entre persones, no se com dir-ho, me n’he anat poc a poc cap al cotxe, carregat amb la meua bossa de fer esport i la bossa de treballar, mentres anava analitzant el que havia vist, sentit, intentant comprendre, i ha sigut quan m’he donat compte de lo complicat que és explicar els sentiments, i que moltes vegades sols es poden explicar de forma indirecta o inclús que hi ha que anar diguent, poc a poc, les sensacions que es tenen i a partir d’ahí anar refinant.

En eixe moment, he pensat que no seria capaç d’acabar el post perfecte parlant de mon pare al nivell que jo voldria, i que això faria que mai publicaria res mes. Aleshores ha sigut quan he pensat que això seria molt trist i que no faria aixó, i que el que faria seria “trencar el silenci” i començar a parla de nou, parlant dels meus sentiments, per supost quan m’apetixca també de mon pare (tinc material preparat al post no-publicat), però també de ma mare, per que no?, de la meua dona, dels meus fills, parlant de tot allò que vull, i com altres vegadess, d’allò que me interese, parlant, transmitint, comunicant, expressant, però sobre tot, sobre tot i per damunt de tot, mirant i sentit.

A pesar de la situació personal actual (tinc a mon pare malalt) la veritat, hi ha algo que no puc evitar mai, i es que m’encanta la tardor, ja que es un moment que comencen moltes coses que a mi m’agraden, encara que algú pot ser no li agrade massa.

Té que ser algo que possiblement m’ho han incultat tal volta ma mare, quan en Setembre em portava a escol.la ja que començava el curs, o mon pare també començava la seua campanya a l’horta, sembrant el cebollí, començant quasi a arreplegar les cartxofes, també comença la campanya de la taronja, a més, a més, també començen les plutges, que poden inclus aplegar a ser molt fortes amb tronades (m’encanten) debut a les anomenades “gotes fredes”.

També escomença la temporada de caça, pràctica que habitualment faig amb mon pare…, siguent una de les coses que mes m’agrada de la tardor, per que és una oportunitat molt bona per estar en contacte amb la natura, ah, i tranquils, que per mi no s’extinguirá ninguna especie, tot el contrari, l’any passat vaig ajudar a repoblar, soltant mes de vint perdius, i sols en vaig cobrar una, així que al contrari del mal que fan les canteres, com las dels “Cabesos”, i construccions de autopistes, jo soc caçador, però no destrueisc la natura, si no que la cuide i sobre tot la conec.

En fi, que este és el moment, després de les vacances, i també ja acabades les festes, de començar de nou, i aprofitant açò, començaré de nou esta campanya amb el meu blog, continuaré mes ven dit, on espere tindre inclús mes continuitat amb els meus “blog posts”, així que una abraçada als pocs, però selectes, que llegiu aquest blog.

L’altre día vaig anar a pegar una volta pel MediaMarkt, i com sempre vaig estar mirant totes les cosetes que a mi m’agraden, ja es podeu imaginar, ordinadors portatils, fixes, temes de jocs de simuladors, carreres, avions, dipositius tipo media centers, en fi, este tipus de coses, en fi, sobre tot la segona planta, que es la que mes me interesa. Al eixir, de repent vaig vore una imatge, que vaig pensar, “açò es digne de fer-li una foto, per que me va pareixer curiosa”, i en fi, la vaig fer…, i ací está. No es molt bona, está feca des de’l movil, pero la idea de la foto es veu, no?, que cadascú interprete el que vullga…, el Nou Mestalla…, inacabat, i sense massa pasta per acabar-lo, la pseudo Dama d’Elx que sempre he pensat que ha costat prou pasta i molt de temps de faena, total, per al resultat que dona… (vale, m’agrada el color blau eixe.., la veritat) i tot tret i enmarcat, en el marc que de forma casual proporcionen les grans ventalles del MediaMarkt, simbol del consumisme per excelencia…

Es algo que no puc evitar-ho, però es així. No aplegue a comprendre el per qué, si es per simplement m’agradava la belleça d’una tronada acostant-se, de l’època en que jo anava molt a l’horta amb mon pare, o si era per que el dia que plovia no treballava a l’horta i eixe dia descansava, o si es simplement vore com golpeja cada gota a terra i s’escampa formant onetes, o si son les diverses aulors que es poden percebre, si es el sonit ritmic contra cristalls o el sostre, no se, però lo ven cert és que m’encanta que ploga, de qualsevol de les maneres possibles.

Tal volta es per aixó que m’interesa molt tot el que té que vore amb la metereologia, entendre-la, inclús intentar fer alguna previsió. M’he plantejat inclús adquirir una estació meteorològica, però això és altra història que contaré altre dia.

En fi, ahí está la foto d’ahir que vaig tirar durant la tronada que varem poder “disfrutar”, cap a les 16:15 encara que amb algo de pedra, a la caseta del meu amic Diego al terme de Vilamarxant. Que la disfruteu!!

Sospitava que erem molts els usuaris de qualsevol tipus de xarxa social, pero d’ahí a pensar que erem 13 milions d’espanyols hi ha algo de tros. Hi ha un artícle anomenat “DATOS DE 2008 | Tuenti, Facebook y Fotolog, los reyes
Hay ya más de 13 millones de usuarios de redes sociales en España” que si que ho explica (Font “El Mundo”).

Casualment fa unes setmanes hem creat un grup a Facebook de Benaguasil, on ens hem trobat ja mes d’un centenar de Benaguasilers, així que no deixes de pasar-te per allí i subscriure’t.

A voltes estos posts pareixen trivials i per a molta gent supose que així els enten, però no es pot començar un any nou i tindre un blog sense felicitar l’any a qualsevol que estos dies es pase per ací, siguen molts o pocs, així que:

BON ANY NOU 2009 A TOTS

Un xicotet post per a desitjar a tot lo mon que pase un molt Bon Nadal i que es puga pasar estes dates amb la familia i la gent que es vol. BON NADAL per a tots.

La veritat és que quan me vaig alçar de matí el diumentge 13 de novembre de 1988 no m’ho haguera imaginat. Tenia 17 anys recin fets, el cap ple de pardals i les hormones demanant pas. No me estava imaginant que el que estava en portes de pasar m’anava a marcar la vida de una manera tan possitiva que mai en la vida ni ho haguera imaginat, ni tampoc, per molts detalls que m’hagueren dit, ho haguera comprés.

Supose que a ella segurament li pasaria el mateix. És curios, però una de les coses que, sobre estar genial tot, he aprés, i que forma part, tal volta, d’uns dels ingredients per a que siga molt possitiu, és que podem ser uno, pero NO som “siamessos”, de manera que la forma com ho senta o ho vetja ella, ho tindrá que contar ella, jo no puc parlar per ella, no soc ella, som dos maneres, dos punts de vista.

Jo recorde el dia, recorde la forma, recorde que me vaig enredrar molt, el tipic formulisme, no ho tenia clar, la veritat, m’agradaven varies, era.., soc un tio!!, volia provar…, i tant que si proví…, me va engantxar com si es tractara d’una droga, però una droga bona que a diferència de les tradicionals que sols son possitives quan es donen a dosis xicotetes, esta és molt adictiva i és més possitiva quan mes dosis ne prens i que damunt evoluciona sempre a millor en cada presa.

Durant estos 20 anys, ha pasat de tot, moltes fases, molts canvis, moltes cares, moltes coses possitives, però també negatives, moltes facetes, on les coses ens han anat millor, pitjor, de tot, però hem anat aprenent, superant, afrontant, acceptant, disfrutant…, però sobre tot creixent, creixent junts com a persones, en complicitat, en comprensió, quasi diría en adivinació, per que recorde que en alguns moments he pensat “com m’agradaria saber que està pensant en este moment”, cosa que encara no he aconseguit, però se que ho conseguiré, tal volta, algún dia…, mentres tant, vaig coneguent mes coses, mes facetes, i el saber que la probabilitat de coneixer-la al 100% es la mateixa que la que la grafica d’una funció asintótica toque el punt de valor infinit, no me fa amainar en el meu objectiu…

Fa 20 anys encara no coneixia Internet, encara tardaria jo 4 anys a accedir a Internet a la Facultat de Informàtica, i 8 anys mes a tindre internet a casa, i tampoc imaginava que algún dia estaria parlant d’açò, conmemornat d’esta forma eixe escomençament, mes o menys improvisat, mes o menys “per provar”, per vore que és estar amb una xica, abraçar-la, pegar-li un bes, la primera xica.., i fins la data, la ùnica…., si, la ùnica. Posiblement ixa era una qüestió interesant d’abordar…, la única, com saber si es ella?, com saber si es la que tota la vida, la meua curta vida, habia buscat?, per que algo si tenia clar…, la buscava, tota la vida ho havia sabut, no volia estar a soles.., ho tenia clar.

Es curios.., quan eres molt jove, eixa resposta no es mostra, o si es mostra, es mostra molt difuminada, o deus intentar trobar-la de manera indirecta…, però ja fa molts anys que eixa resposta va quedar molt clara, però si que recorde que era algo que me va a obligar segurament a ser mes exigent, a mirar mes coses, a coneixer-la millor, a tindre tal volta mes duptes. Però jo sabia que me volia, ho sabia…, (quina xica anava a eixir en un tio que tenia una Vespino SC de color gris, feta pols, que ja havia heretat de la meua germana, que en les pujadetes me tocava pedalejar i que ens produia que aplegarem els últims a tots el llocs, fins i tot quan els altres igual ja tornaven…, ahí sabia que havia amor.., amor de veritat…, o que almenys no venia en mi per la moto.., aixó si estava clar, jeje)

Ni imaginava eixe matí, com ara de matí com estic escriguent açò, com estaria ara, 20 anys després. Jo sentia parlar a mon pare de coses de 20 anys enrere, i quasi pensava que estava parlant de la prehistòria, i en canvi.., han pasat tan a presa. Entre mig, ens hem casat i tot, quan portavem 11 anys.., però es curios.., internament, quasi recorde com a més important per a mi eixe dia, que de alguna forma, és l’escomençament de tot. Tampoc imaginava ni en que treballaria.., recorde quan vaig acabar la carrera i no tenia faena, estava preocupat, molt estresat. Tampoc imaginava, ni tenia idea que era tindre un fill. Curiosament, recorde, quan inclús ja portavem molts anys, que mosatros es preguntavem, per qué es casava la gent, no ho teniem clar, no enteniem, tenint en compte lo a gust que estavem, com podien ser mes feliços…, no teniem ni idea.

Quan varem pegar el bot i varem decidir casar-se, i formar una familia, i sobre tot formar una familia, és quan finalment hem compres moltes coses, sabem que hem pasat altra “pantalla” en la nostra vida, on la sensació d’evolució, de creiximent ha passat a altre nivell. Hui en dia obviament si tenim resposta a aquella pregunta i no se ella, però crec que vaig fer la millor cosa de la meua vida i la veritat, pense que és dificil que jo puga ser mes feliç.., i molt menys que m’aborrisca un moment, cosa la qual recorde quan era un xiquet, me donava molta por…, per sort, mai m’he tornat a aborrir…, és curios.

Esta nit, a les 20:45 mes o menys, fara 20 anys del començament del caminar al costat d’ella, mes de mitja vida meua que, sobre haver sigut genials els 17 anys anteriors fins jo recorde, quasi els han fet oblidar, on no puc recordar cap moment on no estiga ella, si, ella, eixa que sempre havia tingut clar que volia trobar i que buscava en cada carrer, en cada habitació, en cada bancal, en cada clase…., on finalment la baix trobar…, era qüestió de temps, sabía que la trobaria, sempre ho habia sabut, sempre…

Y si no, mireu el seguent video del Padre Jony (personalmente, m’encanta esta versió, es prou mes animada que la que jo conec):

Per cert, hi ha altres cançons que també es poden vore. A més, investigant he vist la web del Padre Jony, on es pot aconseguir mes informació, i es pot vore que es el impulsor d’una fundació que es diu “Provocando la Paz”, en fi, com es pot vore, les coses es poden fer d’altra forma. Apliquem-se el cuento tots, a totes les nostres facetes de la nostra vida.

Altres:

• http://www.youtube.com/watch?v=PZou1NCVEcs&feature=related

A mi sempre m’ha atragut tot lo relacionat amb l’espai i l’Astronomia. Hui he trobat este artícule que mostra un fum de fotos tretes per diferents naus de les diferents missions que s’han anat enviat a l’espai des de fa algunes décades.

Images of Earth from Planetary Spacecraft

La veritat és que quan veus estes coses et dones compte de moltes coses, com per exemple lo xicotets i insignificants que som, de lo vulnerables que som també, de com es possible de que en tant poc de tros, pogam ser capaços de tindre tants conflictes i desigualtats, de lo dificil que és poder ja no anar d’un planeta a altre, que ja és dificil, si no anar inclús a un habitable…, i així i tot, el poc que ens importa destruir el nostre planeta construÏnt de forma indiscriminada, consumint cada volta mes, sense compatiblitzar per a res la natura a la vida diaria.

La veritat, a voltes la gent deuria de vore estes fotos i fer-se unes quantes preguntes, i també de tant en tant, per a refrescar tampoc vindria malament mirar a través d’un telescopi les coses que hi ha allá dalt, així, tal volta, i encara que siga paradògic, pot ser que ajude a pensar per les coses que no fem massa be ací a la Terra i que pot ser podriem canviar entre tots.