La veritat és que quan me vaig alçar de matí el diumentge 13 de novembre de 1988 no m’ho haguera imaginat. Tenia 17 anys recin fets, el cap ple de pardals i les hormones demanant pas. No me estava imaginant que el que estava en portes de pasar m’anava a marcar la vida de una manera tan possitiva que mai en la vida ni ho haguera imaginat, ni tampoc, per molts detalls que m’hagueren dit, ho haguera comprés.
Supose que a ella segurament li pasaria el mateix. És curios, però una de les coses que, sobre estar genial tot, he aprés, i que forma part, tal volta, d’uns dels ingredients per a que siga molt possitiu, és que podem ser uno, pero NO som “siamessos”, de manera que la forma com ho senta o ho vetja ella, ho tindrá que contar ella, jo no puc parlar per ella, no soc ella, som dos maneres, dos punts de vista.
Jo recorde el dia, recorde la forma, recorde que me vaig enredrar molt, el tipic formulisme, no ho tenia clar, la veritat, m’agradaven varies, era.., soc un tio!!, volia provar…, i tant que si proví…, me va engantxar com si es tractara d’una droga, però una droga bona que a diferència de les tradicionals que sols son possitives quan es donen a dosis xicotetes, esta és molt adictiva i és més possitiva quan mes dosis ne prens i que damunt evoluciona sempre a millor en cada presa.
Durant estos 20 anys, ha pasat de tot, moltes fases, molts canvis, moltes cares, moltes coses possitives, però també negatives, moltes facetes, on les coses ens han anat millor, pitjor, de tot, però hem anat aprenent, superant, afrontant, acceptant, disfrutant…, però sobre tot creixent, creixent junts com a persones, en complicitat, en comprensió, quasi diría en adivinació, per que recorde que en alguns moments he pensat “com m’agradaria saber que està pensant en este moment”, cosa que encara no he aconseguit, però se que ho conseguiré, tal volta, algún dia…, mentres tant, vaig coneguent mes coses, mes facetes, i el saber que la probabilitat de coneixer-la al 100% es la mateixa que la que la grafica d’una funció asintótica toque el punt de valor infinit, no me fa amainar en el meu objectiu…
Fa 20 anys encara no coneixia Internet, encara tardaria jo 4 anys a accedir a Internet a la Facultat de Informàtica, i 8 anys mes a tindre internet a casa, i tampoc imaginava que algún dia estaria parlant d’açò, conmemornat d’esta forma eixe escomençament, mes o menys improvisat, mes o menys “per provar”, per vore que és estar amb una xica, abraçar-la, pegar-li un bes, la primera xica.., i fins la data, la ùnica…., si, la ùnica. Posiblement ixa era una qüestió interesant d’abordar…, la única, com saber si es ella?, com saber si es la que tota la vida, la meua curta vida, habia buscat?, per que algo si tenia clar…, la buscava, tota la vida ho havia sabut, no volia estar a soles.., ho tenia clar.
Es curios.., quan eres molt jove, eixa resposta no es mostra, o si es mostra, es mostra molt difuminada, o deus intentar trobar-la de manera indirecta…, però ja fa molts anys que eixa resposta va quedar molt clara, però si que recorde que era algo que me va a obligar segurament a ser mes exigent, a mirar mes coses, a coneixer-la millor, a tindre tal volta mes duptes. Però jo sabia que me volia, ho sabia…, (quina xica anava a eixir en un tio que tenia una Vespino SC de color gris, feta pols, que ja havia heretat de la meua germana, que en les pujadetes me tocava pedalejar i que ens produia que aplegarem els últims a tots el llocs, fins i tot quan els altres igual ja tornaven…, ahí sabia que havia amor.., amor de veritat…, o que almenys no venia en mi per la moto.., aixó si estava clar, jeje)
Ni imaginava eixe matí, com ara de matí com estic escriguent açò, com estaria ara, 20 anys després. Jo sentia parlar a mon pare de coses de 20 anys enrere, i quasi pensava que estava parlant de la prehistòria, i en canvi.., han pasat tan a presa. Entre mig, ens hem casat i tot, quan portavem 11 anys.., però es curios.., internament, quasi recorde com a més important per a mi eixe dia, que de alguna forma, és l’escomençament de tot. Tampoc imaginava ni en que treballaria.., recorde quan vaig acabar la carrera i no tenia faena, estava preocupat, molt estresat. Tampoc imaginava, ni tenia idea que era tindre un fill. Curiosament, recorde, quan inclús ja portavem molts anys, que mosatros es preguntavem, per qué es casava la gent, no ho teniem clar, no enteniem, tenint en compte lo a gust que estavem, com podien ser mes feliços…, no teniem ni idea.
Quan varem pegar el bot i varem decidir casar-se, i formar una familia, i sobre tot formar una familia, és quan finalment hem compres moltes coses, sabem que hem pasat altra “pantalla” en la nostra vida, on la sensació d’evolució, de creiximent ha passat a altre nivell. Hui en dia obviament si tenim resposta a aquella pregunta i no se ella, però crec que vaig fer la millor cosa de la meua vida i la veritat, pense que és dificil que jo puga ser mes feliç.., i molt menys que m’aborrisca un moment, cosa la qual recorde quan era un xiquet, me donava molta por…, per sort, mai m’he tornat a aborrir…, és curios.
Esta nit, a les 20:45 mes o menys, fara 20 anys del començament del caminar al costat d’ella, mes de mitja vida meua que, sobre haver sigut genials els 17 anys anteriors fins jo recorde, quasi els han fet oblidar, on no puc recordar cap moment on no estiga ella, si, ella, eixa que sempre havia tingut clar que volia trobar i que buscava en cada carrer, en cada habitació, en cada bancal, en cada clase…., on finalment la baix trobar…, era qüestió de temps, sabía que la trobaria, sempre ho habia sabut, sempre…
imaginar, ordinadors portatils, fixes, temes de jocs de simuladors, carreres, avions, dipositius tipo media centers, en fi, este tipus de coses, en fi, sobre tot la segona planta, que es la que mes me interesa. Al eixir, de repent vaig vore una imatge, que vaig pensar, “açò es digne de fer-li una foto, per que me va pareixer curiosa”, i en fi, la vaig fer…, i ací está. No es molt bona, está feca des de’l movil, pero la idea de la foto es veu, no?, que cadascú interprete el que vullga…, el Nou Mestalla…, inacabat, i sense massa pasta per acabar-lo, la pseudo Dama d’Elx que sempre he pensat que ha costat prou pasta i molt de temps de faena, total, per al resultat que dona… (vale, m’agrada el color blau eixe.., la veritat) i tot tret i enmarcat, en el marc que de forma casual proporcionen les grans ventalles del MediaMarkt, simbol del consumisme per excelencia…
El meu nom es Luis Miguel Fuertes de la Cruz i este es el meu raconet a Internet on escriuré sobre les coses que me interesen, com son el meu poble